Hola a tothom!
Fa molt de temps que no escric i no per falta de ganes, però el temps vola i quan te n'adones ja és novembre. Bé, avui reprenc aquest bloc que vaig iniciar per la necessitat de tenir un lloc on expressar-me i espero que no torni a passar més de mig any fins a tornar a escriure.
Avui 5 de novembre del 2012 és un dia històric, per 2 motius, el més important per a mi i per a l'estat espanyol és l'aval que ha fet el Tribunal Constitucional (TC) del matrimoni homosexual, desestimant per tant el recurs que va presentar el Partit Popular ara fa 7 anys, al 2005, quan el Partit Socialista va legalitzar-lo. El segon motiu ens arriba des d'Estats Units ja que avui són les Eleccions Presidencials entre Obama i Romney, però tot i la seva importància, jo em centraré en la decisió del TC.
Primer de tot, vull expressar la meva alegria sobre aquest fet ja que trobo penós que a aquestes alçades del s.XXI estiguem encara anclats en el passat d'aquesta manera, amb aquest post no pretenc valorar aquest fet des d'un punt de vista polític, ni criticar o ennaltir un partit, simplement m'agradaria reflexionar sobre la poca tolerància que encara ara existeix.
Jo no sóc una persona amb les coses súper clares, ni amb conviccions inamobibles, realment crec que estic bastant perduda en aquesta societat (com tots segurament) i intento aprendre a crear-me les meves pròpies opinions (intento), però sí que tinc una cosa molt clara, de fet és un dels meus principis bàsics. Aquest 'valor' per dir-ho d'alguna manera és una espècie de barreja entre la coherència i la tolerància. La coherència perquè m'agrada saber perquè faig les coses i intentar fer-les de manera que em senti còmode amb mi mateixa i amb el que penso i la tolerància perquè realment a mí m'agrada que em respectin i crec que tothom s'ho mereix, de fet la gent que em coneix sap que em posa molt nerviosa la gent que està tot el dia ficant-se a la vida dels altres i qüestionant què fan o deixen de fer. Bé després d'aquest rotllo gratuït que acabo d'escriure, anem al gra.
Com deia, trobo que hi ha molt poca tolerància en aquest món, realment ja no sé si és que jo sóc la rara o si és la gent que té massa temps lliure, perquè em sembla molt trist que existeixin persones a les quals els pugui molestar que altres persones s'estimin entre elles. És un fet que mai he entès, la meva gran pregunta és..però, exactament què et molesta? Que els gais i les lesbianes es puguin casar com els heteros poden? Per què? Ho entendria si es pretengués que ara tothom fóssim homosexuals, si realment fos o una cosa o l'altra, però quin problema hi ha en que la gent faci la seva pròpia vida?
I és un tema que em preocupa realment perquè veig que enlloc d'avançar, de vegades, sembla que tornem anys enrere. Jo sóc profe d'anglès de nens petits, és a dir d'entre 4 i 13 anys més o menys, i no us podeu imaginar com reaccionen quan surt el tema, riures amagats, cops de colze i la meva cara d'incredulitat preguntant 'What happens?' i ells que responen que res, que és raro.. i es riuen. Pot ser jo sóc massa exagerada i em preocupo per res, però no trobo normal que a aquestes alçades encara els nens ho trobin extrany, es presentin recursos a lleis que per un cop a la vida fan que Espanya sigui dels països avançats del món, i es qüestionin constantment un dret fonamental: la llibertat.
Per acabar, m'agradaria relacionar aquest últim punt de la llibertat d'obrar amb les eleccions nord-americanes on ahir aquest tema va ser portada. Una nena de 10 anys amb pares homosexuals, va escriure una carta al President Barack Obama agraïnt-li la seva posició de i recolzament (de fet de ment oberta i actual) i demanant-li consell sobre què dir-li a uns nens que es burlàven d'ella per aquest motiu. El Sr. Obama li va contestar la carta dient-li que els expliqués allò de "no facis a la resta el que no vols que et facin a tu", mentrestant el Sr. Romney (oposició) qüestionava que poder visitar a l'hospital a la teva parella (sent homosexual) fos un dret, deia que era un privilegi.
http://www.huffingtonpost.com/jamie-mcgonnigal/obama-responds-to-10-year-olds-heartfelt-letter-about-her-dads_b_2074213.html?utm_hp_ref=tw
M'agradaria que realment reflexionéssim sobre això, perquè tot i que sembli que ho tenim molt assumit, la veritat és que no ho tenim gens. Encara hi ha persones que tenen pànic a 'sortir de l'armari' i jo em pregunto, i perquè han de sortir-ne d'un? Es que jo un bon dia surto i dic, "Món, sóc hetero!" perquè els homosexuals si? Perquè han de presentar-se abans? Doncs està clar, perquè encara hi ha gent que ho demana i si això passa, és perquè no està tan assumit com sembla.
I a la gent que realment cregui que és un problema que dues persones s'estimin entre elles si no són de sexe contrari, que s'ho faci mirar, perquè potser són ells realment els qui tenen el problema.
Ale, després de la reflexió, dic bona nit i celebro que encara hi hagi llum al pou que sembla ser la justícia espanyola.
Us deixo un parell de links més sobre diferents reaccions a la premsa:
http://www.huffingtonpost.es/ana-oramas/largo-adios-al-recurso-de_b_2082886.html?utm_hp_ref=spain
El País :
http://politica.elpais.com/politica/2012/11/06/actualidad/1352226880_949406.html
http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/11/06/actualidad/1352224305_386481.html
El Mundo:
http://www.elmundo.es/elmundo/2012/11/06/espana/1352221574.html
