Doncs després de temps pensant que mai obriria un blog, aquí estem, cada dia me n'adono més de la poca força de voluntat que tinc. Però vaja com que lamentar-se no serveix de res, a veure com se'm dona aquesta nova aventura.

Per inciar el meu blog m'agradaria parlar d'un fet que ha succeït avui a classe. Demà hi ha una vaga convocada i hem estat discutint qui hi assistiria de la classe. Des del principi hi havia dues posicions clares, els que volien fer la vaga i els que no volien faltar a classe.

Com sempre que es donen aquestes situacions cada part vol guanyar i per tant intenta que la majoria es decanti cap al seu punt de vista. En aquest cas els que volíen fer vaga instaven a que tothom faltés a classe per poder així fer-la, però s'han trobat que hi havia gent que no volia faltar a classe per les raons que fos.

Ha estat a partir d'aquest punt que s'ha desencadenat la discussió, els partidaris de la vaga, almenys els que opinaven en veu alta, intentaven convèncer a tothom de que faltés al dia següent per poder així, segons ells, fer la vaga. I els que, per les raons que fossin, no volien faltar a classe reclamaven el seu dret de fer classe.
El que més m'ha sorprès d'aquest fer ha estat la justificació utilitzada pels pro-vaga, "si es fa classe, no podem fer vaga" és evident que contra més gent i més pinya es faci a la manifestació de demà més soroll es farà, però segons el que entès, la cosa no anava per aquí. El que alguns dels pro-vaga  defensaven era que ningú anés a classe per evitar que el profe, també en el seu dret, la donés. i així, segons al meu parer, fer vaga i no perdre classe, el que la meva àvia coneixeria com "Nadar y guardar la ropa" o el que jo conec com "no afrontar que les teves decisions tenen conseqüències".
Tal i com jo ho entenc, fer vaga és un dret personal en el qual tu com a individu decideixes què fer sabent que qualsevol decisió que prenguis tindrà una conseqüència i sol ser aquesta última la que normalment ens fa decidir què fem finalment.

El que jo he presenciat avui a classe ha estat el que, crec,  és un dels greus problemes que tenim actualment. Volem les coses sense haver-ne de patir les conseqüències, de tota la vida si fas vaga t'exposes a com a mínim faltar a classe, si treballes a que et redueixin el sou etc. Però entenc que ho fas perseguint i defensant uns objectius majors, uns principis sota els quals tu et desenvolupes com a persones i pels quals estàs disposat a sacrificar altres coses.
 I és precisament això el que avui no he vist en els meus companys, no he vist gent que realment creia en allò que anava a defensar si no que ho defensava sempre i quan no en sortís perjudicat. Almenys aquesta és la sensació que jo he tingut, i  m'ha entristit per què he pensat en la sort que tenim de que el major problema, si pot considerar-se així, sigui si anar a classe o no (que no passen ni llista per l'amor de déu, i altres companys s'han compromès a passar els apunts).

 És trist pensar que no fa ni tan sols un segle, estudiants com nosaltres discutien per si arriscar-se a ser assassinat, empresonat o vés a saber què i al final lluitaven per què volien un futur millor per a les properes generacions, o sigui, nosaltres. I com els responem? Acovardint-nos en quan surt la primera dificultat.

Amb aquesta declaració no pretenc criticar a ningú, és més, m'incloc en el tema de l'acovardiment. Simplement necessitava expressar aquests pensaments i reflexionar (i si vosaltres també ho feu pues estupendu!) .
Està clar que accepto qualsevol crítica i que als meus companys me'ls estimo molt, què seriem sense aquestes discussions? I vaja que espero que ningú se senti ofès ja que la meva posició és respectar qualsevol decisió, fer vaga, fer el vago, anar a classe o ballar sardanes...

Pues res, vet aquí la meva primera entrada, millor dit parrafada! gràcies per llegir-me si ho feu i si voleu dir-me què en penseu..pues endavant :)

see yaa!!