Començant fort

Doncs després de temps pensant que mai obriria un blog, aquí estem, cada dia me n'adono més de la poca força de voluntat que tinc. Però vaja com que lamentar-se no serveix de res, a veure com se'm dona aquesta nova aventura.

Per inciar el meu blog m'agradaria parlar d'un fet que ha succeït avui a classe. Demà hi ha una vaga convocada i hem estat discutint qui hi assistiria de la classe. Des del principi hi havia dues posicions clares, els que volien fer la vaga i els que no volien faltar a classe.

Com sempre que es donen aquestes situacions cada part vol guanyar i per tant intenta que la majoria es decanti cap al seu punt de vista. En aquest cas els que volíen fer vaga instaven a que tothom faltés a classe per poder així fer-la, però s'han trobat que hi havia gent que no volia faltar a classe per les raons que fos.

Ha estat a partir d'aquest punt que s'ha desencadenat la discussió, els partidaris de la vaga, almenys els que opinaven en veu alta, intentaven convèncer a tothom de que faltés al dia següent per poder així, segons ells, fer la vaga. I els que, per les raons que fossin, no volien faltar a classe reclamaven el seu dret de fer classe.
El que més m'ha sorprès d'aquest fer ha estat la justificació utilitzada pels pro-vaga, "si es fa classe, no podem fer vaga" és evident que contra més gent i més pinya es faci a la manifestació de demà més soroll es farà, però segons el que entès, la cosa no anava per aquí. El que alguns dels pro-vaga  defensaven era que ningú anés a classe per evitar que el profe, també en el seu dret, la donés. i així, segons al meu parer, fer vaga i no perdre classe, el que la meva àvia coneixeria com "Nadar y guardar la ropa" o el que jo conec com "no afrontar que les teves decisions tenen conseqüències".
Tal i com jo ho entenc, fer vaga és un dret personal en el qual tu com a individu decideixes què fer sabent que qualsevol decisió que prenguis tindrà una conseqüència i sol ser aquesta última la que normalment ens fa decidir què fem finalment.

El que jo he presenciat avui a classe ha estat el que, crec,  és un dels greus problemes que tenim actualment. Volem les coses sense haver-ne de patir les conseqüències, de tota la vida si fas vaga t'exposes a com a mínim faltar a classe, si treballes a que et redueixin el sou etc. Però entenc que ho fas perseguint i defensant uns objectius majors, uns principis sota els quals tu et desenvolupes com a persones i pels quals estàs disposat a sacrificar altres coses.
 I és precisament això el que avui no he vist en els meus companys, no he vist gent que realment creia en allò que anava a defensar si no que ho defensava sempre i quan no en sortís perjudicat. Almenys aquesta és la sensació que jo he tingut, i  m'ha entristit per què he pensat en la sort que tenim de que el major problema, si pot considerar-se així, sigui si anar a classe o no (que no passen ni llista per l'amor de déu, i altres companys s'han compromès a passar els apunts).

 És trist pensar que no fa ni tan sols un segle, estudiants com nosaltres discutien per si arriscar-se a ser assassinat, empresonat o vés a saber què i al final lluitaven per què volien un futur millor per a les properes generacions, o sigui, nosaltres. I com els responem? Acovardint-nos en quan surt la primera dificultat.

Amb aquesta declaració no pretenc criticar a ningú, és més, m'incloc en el tema de l'acovardiment. Simplement necessitava expressar aquests pensaments i reflexionar (i si vosaltres també ho feu pues estupendu!) .
Està clar que accepto qualsevol crítica i que als meus companys me'ls estimo molt, què seriem sense aquestes discussions? I vaja que espero que ningú se senti ofès ja que la meva posició és respectar qualsevol decisió, fer vaga, fer el vago, anar a classe o ballar sardanes...

Pues res, vet aquí la meva primera entrada, millor dit parrafada! gràcies per llegir-me si ho feu i si voleu dir-me què en penseu..pues endavant :)

see yaa!!